Has marxat, i no sé quan tornaràs. No sé si serà d'aquí poc o si, per contra, passarà molt temps. No sé res sobre el teu viatge, absolutament res. No pas res més del que m'has dit. T'estimo, t'estimo des de la part més profunda del meu cor. T'estimo i no sóc capaç d'imaginar-me aquests dies sense parlar amb tu, cosa que m'encanta.
Ets un bàlsam per a la monotonia del dia a dia, per aquesta rutina que m'ofega i m'estreny. Ets qui impedeix que m'ofegui, i ara no sé com sobreviuré. O sí? Què estic dient? És clar que ho sé, sí que sobreviuré. Malament, amb esforç, però ho faré. Sobreviuré i seré aquí per a rebre't amb un somriure, un somriure que no veuràs perquè encara seràs a l'altra banda de l'oceà Atlàntic. Quan queda per a veure't? Per què has hagut de marxar? No t'entenc. No ho entenc. No sé els motius d'aquest viatge, ni la seva durada, no en sé res. Res! I has marxat.
Quan tornaràs? Ni tan sols tu ho saps. Quan tornis em trobaràs, com sempre, a l'altra banda de la pantalla, però estar massa temps sense tu em fa mal. Saps que em fa mal. Tot i això, estic disposada a aguantar la teva absència. Sé que tornaràs sent millor, més fort, més... més tu. I que ens estimarem igual, potser més. Amb això en tinc prou per a suportar aquest temps que siguis fora, tot i que em costi. Tot i que em costi, ho faré. Per tu, per mi. Per qui sigui, pel que sigui. Això no té importància. em trobaràs amb un somriure que expressaré (per desgràcia) mitjançant una emoticona contenta. Emoticona que no serà capaç de transmetre tota la meva felicitat en veure que has tornat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada