Un llast horrible m'atenalla el cor. Sento una cosa estranya al pit. Fa que el cor em pesi i, alhora, hi fa un forat. Abaixo el cap i les llàgrimes s'escapen dels meus ulls. Respiro a fons, tanco els ulls i intento contenir-les. Evidentment, no tinc èxit. Les meves llàgrimes surten com volen. Me les asseco, però les meves galtes estan constantment molles. Nego amb el cap i l'abaixo.
Em llevo, em vesteixo, esmorzo i a l'institut. Torno, dino, deures, a sopar i a dormir. La meva vida és buida, és tan sols una rutina monòtona que ni tan sols es pot anomenar vida. Tinc "amigues". En realitat són gent amb qui comparteixo gustos, però que no em coneixen. Tinc una família. Amb prou feines em fan cas. I vaig a un bon institut. Allà m'espremen fins a treure'm tot el suc. Hauria de ser feliç, segons la societat. No ho sóc en absolut. Em sento com si fos un robot que realitza sempre les mateixes accions per les quals està programat. Abaixo el cap, les llàgrimes se m'escapen. A sota dels meus peus, la via d'un tren.
Sento un soroll. El tren ve. Passarà per sota del pont. En un acte gairebé involuntari, m'enfilo a la barana i em llenço a les vies. L'instant en el qual caic és el moment en què em sento més viva dels disset anys, nou mesos i un dia que he viscut.
