21/2/17

Has marxat

Has marxat, i no sé quan tornaràs. No sé si serà d'aquí poc o si, per contra, passarà molt temps. No sé res sobre el teu viatge, absolutament res. No pas res més del que m'has dit. T'estimo, t'estimo des de la part més profunda del meu cor. T'estimo i no sóc capaç d'imaginar-me aquests dies sense parlar amb tu, cosa que m'encanta.

Ets un bàlsam per a la monotonia del dia a dia, per aquesta rutina que m'ofega i m'estreny. Ets qui impedeix que m'ofegui, i ara no sé com sobreviuré. O sí? Què estic dient? És clar que ho sé, sí que sobreviuré. Malament, amb esforç, però ho faré. Sobreviuré i seré aquí per a rebre't amb un somriure, un somriure que no veuràs perquè encara seràs a l'altra banda de l'oceà Atlàntic. Quan queda per a veure't? Per què has hagut de marxar? No t'entenc. No ho entenc. No sé els motius d'aquest viatge, ni la seva durada, no en sé res. Res! I has marxat.

Quan tornaràs? Ni tan sols tu ho saps. Quan tornis em trobaràs, com sempre, a l'altra banda de la pantalla, però estar massa temps sense tu em fa mal. Saps que em fa mal. Tot i això, estic disposada a aguantar la teva absència. Sé que tornaràs sent millor, més fort, més... més tu. I que ens estimarem igual, potser més. Amb això en tinc prou per a suportar aquest temps que siguis fora, tot i que em costi. Tot i que em costi, ho faré. Per tu, per mi. Per qui sigui, pel que sigui. Això no té importància. em trobaràs amb un somriure que expressaré (per desgràcia) mitjançant una emoticona contenta. Emoticona que no serà capaç de transmetre tota la meva felicitat en veure que has tornat.

9/1/16

Buidor

Un llast horrible m'atenalla el cor. Sento una cosa estranya al pit. Fa que el cor em pesi i, alhora, hi fa un forat. Abaixo el cap i les llàgrimes s'escapen dels meus ulls. Respiro a fons, tanco els ulls i intento contenir-les. Evidentment, no tinc èxit. Les meves llàgrimes surten com volen. Me les asseco, però les meves galtes estan constantment molles. Nego amb el cap i l'abaixo.
Em llevo, em vesteixo, esmorzo i a l'institut. Torno, dino, deures, a sopar i a dormir. La meva vida és buida, és tan sols una rutina monòtona que ni tan sols es pot anomenar vida. Tinc "amigues". En realitat són gent amb qui comparteixo gustos, però que no em coneixen. Tinc una família. Amb prou feines em fan cas. I vaig a un bon institut. Allà m'espremen fins a treure'm tot el suc. Hauria de ser feliç, segons la societat. No ho sóc en absolut. Em sento com si fos un robot que realitza sempre les mateixes accions per les quals està programat. Abaixo el cap, les llàgrimes se m'escapen. A sota dels meus peus, la via d'un tren.
Sento un soroll. El tren ve. Passarà per sota del pont. En un acte gairebé involuntari, m'enfilo a la barana i em llenço a les vies. L'instant en el qual caic és el moment en què em sento més viva dels disset anys, nou mesos i un dia que he viscut.

30/12/15

Mentides

Em diuen una cosa i en fan una altra. Em sento lligada, amarrada per tot allò que semblo i no sóc. Divertida? En realitat no gaire. Extravertida? No. Gens. Què hi ha de les bromes que gasto? Em semblen horribles. Però, alhora, no puc deixar de pensar que, si no em refugio en aquesta façana, se'm menjaran. Se'm menjaran viva, em devoraran tots plegats tan sols per ser una mica diferent. I no vull que em passi això.
Surto al carrer, somrient. Amago les ulleres sota un quilo de corrector. Amago la pal·lidesa sota un altre quilo de coloret. Amago les ferides que tinc als llavis, provocades pels pessics que m'hi dono, amb un pintallavis d'un roig pujat. Tinc els cabells d'un color castany ordinari, que queda camuflat per l'extravagant tint blau que hi porto. Un cop de planxa i, en lloc de tenir uns cabells embullats i arrissats, els tinc llisos i ordenats.
Ah, la roba! Atrevida, discreta, casual, romàntica, clàssica, esportiva... Tot depèn de l'ocasió. Per què tanta perafernàlia? Per què tantes mentides. I quan em trobo amb la noia que es ficava amb mi a l'institut... Això és el pitjor. Ai, mira-la! Ara ve! Se m'acosta, somrient.
-Hola, guapa! -saluda.
-Hola! Estàs preciosa! Què t'has fet?
-Ah, quatre retocs. I els teus cabells? Te'ls has tenyit? Et queda bè!
-Gràcies!
-Adéu, ja ens veurem!
-Adéu! -sospiro, alleujada. Quan s'allunya, entre dents, l'insulto-. Quina tia més pesada! És una mentidera i una falsa. Només veure-la em vénen basques.
Me n'allunyo ràpidament. Per què fem això? Per què ens camuflem sota una aparença totalment falsa i actuem com no faríem en la intimitat?
Poc a poc, desmunto la façana. No tinc por, ja no. No vull dependre d'aparences. Vull ser jo mateixa, i això faré. Seré jo mateixa. Deixo de planxar-me els cabells i em deixo créixer el serrell, que en realitat mai m'ha agradat. El duc, però no m'agrada.
Em diuen que em queda bé. Sí, sobretot. Miro l'Instagram. Vint mil seguidors. Per què els vull? Això no m'ajuda a ser popular. Penjo una fotografia de mi amb els cabells arrissats i sense serrell. Al cap de pocs minuts, comencen a arribar comentaris de l'estil "Guapaaa!" o bé "Preciosa!". Miro qui els envia. Aquella gent que a la vida real no em fa cas. Arrufo les celles i decideixo que no penjaré més fotografies en posicions ridícules. Mai més. Res de morros pintats, res de coses estranyes amb les mans. S'ha acabat.
Deixo de maquillar-me. Aquesta cara pàl·lida que tant m'he esforçat a amagar és la que ara mostro. És la meva, la real. La meva cara de cansada, d'estudiant que no dorm prou. Deixo créixer les arrels castanyes i, quan són prou llargues, tapo la part blava. Ara sóc una noia totalment ordinària. Penjo aquestes fotografies a l'Instagram. Jo mateixa, allà on m'agrada i com m'agrada. No pas com agrada als meus seguidors.
La noia de cabells blaus, somrient, divertida i ocurrent es transforma en una noia de cabells castanys seriosa, sense traça per a les relacions socials. Així és com sóc. Tenir els cabells d'un altre color no em farà canviar-ho. Fer el que mai faria en la intimitat, tampoc. Al final, hauria acabat sense saber qui sóc. I no estic disposada a passar per això. No vull deixar de saber que sóc jo, no vull confondre'm amb la noia de cabells blaus que ha mort.
Sí. Ha mort. La noia divertida i graciosa de cabells blaus, aquella que era tota aparences sense cap rerefons, ha mort per a deixar pas a aquesta noia seriosa i silenciosa de cabells castanys que es mostra tal com és, sense cap vel que li tapi les faccions reals.
Aquesta sóc jo. La dels cabells embullats, la dels cabells castanys. La noia ordinària, la que no destaca. La que va sola, aquella a qui deixen de banda. La que no mostrarà una façana, sinó el seu jo real... i a qui deixaran de banda per ser diferent i no refugiar-se en les aparences.

29/12/15

Cadenes

Crido, ploro, pico els barrots. Ningú em sent, ningú em respon. Estic tancada en aquesta gàbia, no en puc sortir. No he fet res dolent. Tanmateix, m'han tancat com si fos escòria. Com si fos el pitjor que hi ha al món. No entenc què m'ha passat. Era tan feliç! I ara... ara sóc aquí. Bruta, demacrada, en aquest lloc deixat de la mà de Déu. Abandonada. Sola.
Enyoro la llibertat, enyoro allò que em feia tan feliç. Alhora, sento que ja res em podrà omplir. Sento que la meva ànima ha mort alhora que la meva llibertat. Ja no crido. No tinc veu. Ja no ploro, no em queden llàgrimes. Tampoc pico els barrots, em limito a aferrar-m'hi. No tinc forces per a resistir-me a aquest empresonament.
M'aferro als barrots, no els deixo anar. Són allò més proper a l'exterior. Abaixo el cap, les llàgrimes obren reguerons a la brutícia de la meva cara. Els cabells greixosos amaguen els plors, no deixen que qui vingui els vegi.
Sento una porta, però no és la de la gàbia. És clar, com pot ser la de la gàbia? No tindria sentit. No em deixaran lliure. Ara ho he entès. La meva alegria, la meva llibertat representen un perill. Representen un perill per a la gent encadenada que hi ha fora. Jo era totalment lliure. Ells no. Abans no, però ara puc veure les cadenes dels qui passen per davant de la finestra. Cares cansades, grillons als turmells. Nens somrients, ells no tenen cap mena de restricció. Creixen  i cada cop són menys lliures.
Els adolescents (vaja, la gent de la meva edat) llueixen una cara ullerosa i cansada, però somrient, al cap i a la fi. També duen cordes que els lliguen. Quan van creixent, allò que els reté és més pesant.
Homes de negocis, grillons als turmells i canells. Tret dels nens, no hi ha ningú lliure. Aquest és el motiu pel qual m'han tancat: no tenia lligadures, era lliure. Lliure com una nena.
La tristesa s'apodera de mi. Aquí tancada, no puc fer res per a canviar el que veig. Alhora que una profunda desesperança creix al meu cor, els lligams que veig a la gent de fora em comencen a retenir. Primer cordes. Després un collar. I, finalment, cadenes. Pesants cadenes que arrosseguen una bola de metall i impedeixen que em mogui. Aquesta profunda desesperança, aquesta tristor és la meva cadena. Ho sé. Tot i això, no em veig capaç de desfer-me'n. Mai em desfaré de les cadenes que em lliguen. No ho aconseguiré. No ho faré si no em desfaig d'aquesta tristesa que s'ha apoderat de mi i que fa que el cos sencer em pesi.