Crido, ploro, pico els barrots. Ningú em sent, ningú em respon. Estic tancada en aquesta gàbia, no en puc sortir. No he fet res dolent. Tanmateix, m'han tancat com si fos escòria. Com si fos el pitjor que hi ha al món. No entenc què m'ha passat. Era tan feliç! I ara... ara sóc aquí. Bruta, demacrada, en aquest lloc deixat de la mà de Déu. Abandonada. Sola.
Enyoro la llibertat, enyoro allò que em feia tan feliç. Alhora, sento que ja res em podrà omplir. Sento que la meva ànima ha mort alhora que la meva llibertat. Ja no crido. No tinc veu. Ja no ploro, no em queden llàgrimes. Tampoc pico els barrots, em limito a aferrar-m'hi. No tinc forces per a resistir-me a aquest empresonament.
M'aferro als barrots, no els deixo anar. Són allò més proper a l'exterior. Abaixo el cap, les llàgrimes obren reguerons a la brutícia de la meva cara. Els cabells greixosos amaguen els plors, no deixen que qui vingui els vegi.
Sento una porta, però no és la de la gàbia. És clar, com pot ser la de la gàbia? No tindria sentit. No em deixaran lliure. Ara ho he entès. La meva alegria, la meva llibertat representen un perill. Representen un perill per a la gent encadenada que hi ha fora. Jo era totalment lliure. Ells no. Abans no, però ara puc veure les cadenes dels qui passen per davant de la finestra. Cares cansades, grillons als turmells. Nens somrients, ells no tenen cap mena de restricció. Creixen i cada cop són menys lliures.
Els adolescents (vaja, la gent de la meva edat) llueixen una cara ullerosa i cansada, però somrient, al cap i a la fi. També duen cordes que els lliguen. Quan van creixent, allò que els reté és més pesant.
Homes de negocis, grillons als turmells i canells. Tret dels nens, no hi ha ningú lliure. Aquest és el motiu pel qual m'han tancat: no tenia lligadures, era lliure. Lliure com una nena.
La tristesa s'apodera de mi. Aquí tancada, no puc fer res per a canviar el que veig. Alhora que una profunda desesperança creix al meu cor, els lligams que veig a la gent de fora em comencen a retenir. Primer cordes. Després un collar. I, finalment, cadenes. Pesants cadenes que arrosseguen una bola de metall i impedeixen que em mogui. Aquesta profunda desesperança, aquesta tristor és la meva cadena. Ho sé. Tot i això, no em veig capaç de desfer-me'n. Mai em desfaré de les cadenes que em lliguen. No ho aconseguiré. No ho faré si no em desfaig d'aquesta tristesa que s'ha apoderat de mi i que fa que el cos sencer em pesi.
T'ha quedat molt bonic.
ResponEliminaÉs molt trist, però també reflecteix una mica la realitat. Les obligacions pesen, i a mida que ens anem fent grans s'apoderen de nosaltres. De petits sempre pensem que volem ser gran per "fer el que volguem", però després resulta que la majoria de coses no les podem fer i que el dia dia és bàsicament una correlació d'obligaions, oi?
De totes maneres he de dir que penso que la meva millor etapa va ser dels 18 al 22, quan era a la Uni. Sí, crec que allà vaig ser lliure...
Moltes gràcies, Gee. En realitat, el que he escrit, és el que jo mateixa he sentit... A mida que he anat creixent, he deixat de somriure i he tingut més obligacions.
EliminaSobre la uni no et puc dir res, encara no hi he arribat. D'aquí uns nou o deu mesos t'ho diré... Fins llavors, és que no tindré res a dir.
Ostres, m'ha agradat moltíssim. M'hi he identificat. És una metàfora que no se m'hagués acudit, però totalment certa. No sé què més afegir al que ha dit l'Agatha. Penso que d'alguna manera o altra, d'adults hauríem d'aconseguir tornar a ser tant lliures com els nens.
ResponEliminaPersonalment, estic una mica d'acord amb l'Agatha. Encara no puc precisar molt, però si no tingués els altres problemes, la uni és una de les millors etapes de la vida.
M'alegro que t'agradi, Cass. La veritat és que jo crec que la tristesa, la por... els sentiments negatius són cadenes que ens impedeixen arribar a la felicitat. Simplement m'he limitat a posar-ho en forma de relat.
EliminaJa ho comprovaré d'aquí uns deu mesos, que la uni és de les millors etapes. Ja ho he dit, ara mateix no en puc opinar... bàsicament perquè no ho he viscut.
M'ha fet reflexionar. Potser és perquè jo sóc més petita i encara em sento molt lliure, però penso que, encara que ens fem grans, seguim tenint l'opció de decidir si som lliures o no. Bé, som nosaltres els que decidim el nostre destí, no és així?
ResponEliminaPerò sé que molta gent viu com l'has descrit. Tinc molts amics que ja estan així, que comencen a posar-se cadenes als canells i als turmells. Si et dic la veritat, crec que aquesta tristesa la porta molta de la gent que va encadenada. I, sé que tu tens la capacitat de treure-te-la.
Jo encara no sé quina serà millor etapa de la meva vida... Potser és que encara no he viscut massa :)
Jo, fins fa poc, també em sentia molt lliure. Però, poc a poc, això ha canviat... i he començat a senitr aquestes cadenes. Suposo que sí, que me'n podré desfer... però del tot? Això sí que no ho sé.
EliminaEspero que no hagis de passar per això, Jenna, que no hagis de sentir aquestes cadenes. Suposo que, quan hagis viscut una mica més, sabràs quina és la millor etapa... Per a mi, fins ara, ha sigut la infància.